Assisteixen (per ordre d'arribada): Manel Errando, Diego Tescaro, Ferran Errando i Bernat Pi. No es troba a faltar cap dels grans experts mundials en espaguetis a la carbonara, i.e., G4.
Es cuinen mig quilo de Bucatini del número 9 de la casa Barilla, portats d'Itàlia, exactament d'un súper de la cadena Standa que hi ha a la Piazza Cincinnato de Milà, al costat de la parada del tranvia número 1 i molt a la vora de l'hotel Arno. Molta aigua bullent, a la cassola grossa i amb bastanta sal, potser massa. La carbonara es prepara amb cansalada curada de Can Pere. Per por de fer curt s'hi afegeix beicon al pebre que havia sobrat de la setmana passada. Es cou a foc ben baix durant bastanta estona. Es decideix per unanimitat total del Bernat i el Manel de posar-hi tres ous sencers i un rovell. El Diego recolza la idea de no posar sal als ous. S'afegeix un terç d'ampolla de nata, que ja estava oberta de la setmana passada però que es considera acceptable després de ser tastada. També es ralla una mica de parmesà sobre els ous ja batuts. El Ferran sembla preferir que això es faci a esquenes seves. Riures generals. La pasta es retira del foc quan està al dente, s'escorre, i es barreja tot. Com que sembla que l'ou ha quedat un pèl cru es posa la paiella altre cop al foc, al mínim mínim, menys d'un minut. La pasta és servida amb bastanta equitàcia tot i petites discussions sobre qui té més beicon. Amb les presses s'oblida la preparació de l'amanida.
Les primeres valoracions són, com sempre, positives: "Oh, que bo!", "Dios es Cristo!". Després s'arriba al consens que el conjunt ha quedat molt fort de gust, potser per culpa de l'excés de beicon o per haver tirat massa sal a la pasta. La idea -inculcada per la Xita- que la pasta només agafa la sal que necessita, trontolla. La fortor del plat fa que corri el vi, un "Dominio de Longaz", Cariñena. El Diego aclareix que Cariñena és un lloc. Assentiments. La cata conclou que el vi és una micà àcid. El Bernat hi troba notes de regalèssia que passen desapercebudes a la resta. Si mai vols explicar-li a un italià què és la regalèssia li has de dir que és allò que quan te'n prens un carmel et deixa la llengua negra. Els espaguetis i el vi fan que s'arranquin uns tímids "Olé olé cuinera" que no quallen.
Per desenllacar es serveix una amanida de rúcula, mozzarella i tomàquet de la varietat Kumato amb oli, sal, pebre i reducció de balsàmic a tres quarts de la superfície del plat, deixant-ne un quart sense vinagre per raons sobradament sabudes. L'amanida compleix la seva funció. Mentre es fan les hamburgueses es mira el gag del Núñez del Crackòvia. Parla de l'spam que rep el Núñez al seu mail. Fa riure, però no és dels més bons que es recorden, i això no es pot permitir.
Postres. Cauen quatre iogurts griegos --aportació Pi-- i una tarrina de mató amb mel. Un examen del moble bar conclou que s'hi poden trobar tres marques diferents de whisky escocès. Descartada una de les ampolles, es prossegueix a una cata de les altres dues. Bernat i Diego tiren pel dret fotent-se, respectivament, dos i un dit de whisky a pelo. Els Errando, menys acostumats, se'l prenen amb gel. El Diego demostra amplis coneixements sobre la matèria, adquirits bàsicament durant els seus múltiples viatges a Irlanda. L'absència de dones i l'abundància d'alcohol fan que sorgeixin comentaris políticament incorrectes sobre la possibilitat de convidar a pujar unes cualquieres. El comentari fa molta gràcia. La conversa deriva sobre la qüestió fonamental de perquè un italià se n'ha d'anar sis mesos a San Francisco amb tots els gastos pagats pels esforçats contribuents espanyols, inclosa la fiança per alliberar-lo en cas d'empresonament.
Viatge al cotxe del Diego per pujar mobles dels que es vol desfer. Sense incidents. Un cop acabada la traginada el Bernat abandona la reunió al·legant que té feina i que l'endemà es llevarà encara trompa. Com que és jove se li perdona. Entre els que queden, la conversació versa entre el futur de l'astronomia Cherenkov i la música d'Oasis. Quan la trobada es dissol, a quarts tocats de dotze, sonen els últims compassos de Champagne Supernova.
Es cuinen mig quilo de Bucatini del número 9 de la casa Barilla, portats d'Itàlia, exactament d'un súper de la cadena Standa que hi ha a la Piazza Cincinnato de Milà, al costat de la parada del tranvia número 1 i molt a la vora de l'hotel Arno. Molta aigua bullent, a la cassola grossa i amb bastanta sal, potser massa. La carbonara es prepara amb cansalada curada de Can Pere. Per por de fer curt s'hi afegeix beicon al pebre que havia sobrat de la setmana passada. Es cou a foc ben baix durant bastanta estona. Es decideix per unanimitat total del Bernat i el Manel de posar-hi tres ous sencers i un rovell. El Diego recolza la idea de no posar sal als ous. S'afegeix un terç d'ampolla de nata, que ja estava oberta de la setmana passada però que es considera acceptable després de ser tastada. També es ralla una mica de parmesà sobre els ous ja batuts. El Ferran sembla preferir que això es faci a esquenes seves. Riures generals. La pasta es retira del foc quan està al dente, s'escorre, i es barreja tot. Com que sembla que l'ou ha quedat un pèl cru es posa la paiella altre cop al foc, al mínim mínim, menys d'un minut. La pasta és servida amb bastanta equitàcia tot i petites discussions sobre qui té més beicon. Amb les presses s'oblida la preparació de l'amanida.
Les primeres valoracions són, com sempre, positives: "Oh, que bo!", "Dios es Cristo!". Després s'arriba al consens que el conjunt ha quedat molt fort de gust, potser per culpa de l'excés de beicon o per haver tirat massa sal a la pasta. La idea -inculcada per la Xita- que la pasta només agafa la sal que necessita, trontolla. La fortor del plat fa que corri el vi, un "Dominio de Longaz", Cariñena. El Diego aclareix que Cariñena és un lloc. Assentiments. La cata conclou que el vi és una micà àcid. El Bernat hi troba notes de regalèssia que passen desapercebudes a la resta. Si mai vols explicar-li a un italià què és la regalèssia li has de dir que és allò que quan te'n prens un carmel et deixa la llengua negra. Els espaguetis i el vi fan que s'arranquin uns tímids "Olé olé cuinera" que no quallen.
Per desenllacar es serveix una amanida de rúcula, mozzarella i tomàquet de la varietat Kumato amb oli, sal, pebre i reducció de balsàmic a tres quarts de la superfície del plat, deixant-ne un quart sense vinagre per raons sobradament sabudes. L'amanida compleix la seva funció. Mentre es fan les hamburgueses es mira el gag del Núñez del Crackòvia. Parla de l'spam que rep el Núñez al seu mail. Fa riure, però no és dels més bons que es recorden, i això no es pot permitir.
Postres. Cauen quatre iogurts griegos --aportació Pi-- i una tarrina de mató amb mel. Un examen del moble bar conclou que s'hi poden trobar tres marques diferents de whisky escocès. Descartada una de les ampolles, es prossegueix a una cata de les altres dues. Bernat i Diego tiren pel dret fotent-se, respectivament, dos i un dit de whisky a pelo. Els Errando, menys acostumats, se'l prenen amb gel. El Diego demostra amplis coneixements sobre la matèria, adquirits bàsicament durant els seus múltiples viatges a Irlanda. L'absència de dones i l'abundància d'alcohol fan que sorgeixin comentaris políticament incorrectes sobre la possibilitat de convidar a pujar unes cualquieres. El comentari fa molta gràcia. La conversa deriva sobre la qüestió fonamental de perquè un italià se n'ha d'anar sis mesos a San Francisco amb tots els gastos pagats pels esforçats contribuents espanyols, inclosa la fiança per alliberar-lo en cas d'empresonament.
Viatge al cotxe del Diego per pujar mobles dels que es vol desfer. Sense incidents. Un cop acabada la traginada el Bernat abandona la reunió al·legant que té feina i que l'endemà es llevarà encara trompa. Com que és jove se li perdona. Entre els que queden, la conversació versa entre el futur de l'astronomia Cherenkov i la música d'Oasis. Quan la trobada es dissol, a quarts tocats de dotze, sonen els últims compassos de Champagne Supernova.
No comments:
Post a Comment